Durant la nit de Nadal de l’any 1223, al poble de Greccio, sant Francesc d’Assís va voler emular el naixement del nen Jesús bo i fent una representació dels fets evangèlics i para-evangèlics amb persones i animals a dins de l’església. D’això, enguany, en fa 800 anys.
Aquest primer pessebre era el que avui entenem com a pessebre vivent, amb tot de persones vestides ad hoc, tret del nen Jesús que era una talla de fusta. Diuen les cròniques que, durant la missa, cada cop que sant Francesc l’agafava en braços, la talla prenia vida miraculosament davant dels ulls dels feligresos.
Així va néixer la tradició de fer el pessebre. Primer va ser vivent i, poc després, tot d’artistes i artesans van començar a fer figuretes dels llocs i episodis del cicle nadalenc per tal que la gent el pogués fer a casa seva.
Els tradicionalistes i les persones d’enteniment lògic, congruent i llegit, ja no fem cap mena de cas al disbarat habitual que el Cap i Casal de Catalunya ofereix als seus indígenes i visitants.
Si hem de passar per la plaça de Sant Jaume, ens imaginem que hi ha hagut un camió de mudances que s’hi ha deixat una nosa. Ja no gastem ni un bri de saliva ni un quart d’unça de tinta per fer la polèmica que volen generar.
Honoré de Balzac, l’extraordinari escriptor de Tours amb més de 150 obres escrites, pràcticament totes fetes sota l’influx del cafè (prenia de 15 a 25 tasses diàries i, en algunes ocasions, a les nits, en bevia una cada quart d’hora i mastegava grans de cafè crus o molts mentre escrivia), deia una frase que alguns l’haurien de dur a la pràctica: «Molta gent hi ha que es pensa que les seves idees són originals, com si mai ningú abans no les hagués tingut, com si el món tot just ara s’hagués acabat de fer».
Crec que bona part del món artístic contemporani pateix d’aquest mal. Els qui no hem tingut mai pretensions, no ens cal ser originals: ens dediquem a fer pessebres a la manera tradicional, tal com ens els van ensenyar a fer a casa.
Hauríem de mirar quants barcelonins mantenen aquest costum a les seves llars, amb el benentès que no siguin pessebristes. I amb el benentès també que no sigui col·locar cinc figures luxoses al rebedor o posar quatre figuretes de plàstic en un racó perquè hi jugui la canalla.
Crec que la proporció de l’oblit menys creient a l’hora de fer el pessebre deu ser semblant a la resta del país. Quants n’hi ha que amb rabasses o peces de suro fan les muntanyes? Quants tenen la paciència de posar-hi llums, aigua (o el paper de plata que fa de riu, ja que les nostres petites experiències aquàtiques sovint han acabat en desastre...)?
Quants n’ordenen les escenes (cova, anunciament, reis, pastors)? Quants busquen el pou ideal, el pont, la dona que renta, el ferrer picant l’enclusa i el lloc mig amagat per entaforar-hi el caganer, actualment convertit en un element desmesurat, absurd i fora de tot context simbòlic? Quants n’hi ha que posen el nen Jesús a la cova la mitjanit del 24 al 25? Quants posen totes les bèsties el dia de Sant Antoni de gener davant el Jesuset perquè siguin beneïdes? Quants fan nevar el pessebre a la Setmana dels Barbuts? Quants el desfan per la Candelera? I encara, quants posen el bou i la mula, en sentit d’adoració, al davant del nen Jesús, i no pas al darrere? La tradició catalana mana que vagin al davant, perquè així deien que escalfaven els peus del diví infantó i no se li havia de rostir el cap, que ja prou l’atabalarien més endavant.
Tanmateix ma mare un bon dia, per culpa de la televisió, va decidir posar-los al darrere, perquè trobava impiu un bou davant de la Mare de Déu.
Per cert, no diguin «bon solstici». Si fossin tan espavilats com es pensen, els anticlericals habituals sabrien que Nadal ve de Dies Natalis Solis Invicti, els dies del naixement del Sol Invencible, festa pagana que va ser cristianitzada equiparant Jesús amb la llum del Sol que torna a renéixer. Per tant, frega l’heretgia, cosa que els menjacapellans, buscant altres fórmules estúpides, no saben.
Contra l’estultícia vulgar, diguem tranquil·lament: Bon Nadal!