Josep Massot
i Muntaner

Josep Massot i Muntaner

Josep Ferrater i Mora, a Les formes de la vida catalana, situa com el primer dels trets de la fesomia catalana la continuïtat, seguida del seny, de la mesura i de la ironia. Per a la cultura catalana, la continuïtat no és només una vocació, una necessitat, un objectiu. El que sorprèn de la cultura catalana no és que vulgui tenir continuïtat. El que sorprèn és que l’hagi tingut i que la tingui, en circumstàncies sovint molt desfavorables. Tenir continuïtat vol dir saber –i voler– evolucionar i canviar al mateix ritme que un món canviant. Vol dir ser sempre del seu temps. I és per això que Josep Massot i Muntaner, suara traspassat, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ha sigut un exemple que explica el perquè d’aquesta continuïtat. Perquè ho ha encarnat tot, perquè ho ha fet tot. Sense fer la llista, gairebé impossible, d’obres i accions, la contribució del pare Massot a la continuïtat de la cultura catalana es podria resumir en dues línies essencials: Josep Massot ha fet una obra ingent i ha ofert al mateix temps les eines imprescindibles perquè molts d’altres poguessin construir, divulgar i dur a terme la seva.

La biografia intel·lectual del pare Massot podria ser la d’un erudit, i només amb això ja seria extraordinària. Les seves recerques i publicacions són moltíssimes –el volum amb la seva bibliografia ocupa més d’un centenar de pàgines!– i a més molt variades. Van des d’aspectes clau d’història de l’església (entre d’altres, la figura del Cardenal Vidal i Barraquer) fins a qüestions essencials de llengua, societat i història de la literatura, des de la magna edició de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya fins a tot un seguit d’aportacions imprescindibles per a l’estudi de la guerra civil. Tot això, fet –com subratlla Damià Pons– amb un «ús d’informacions de primera mà, certificació dels materials mitjançant una extensa bibliografia i de nombroses notes a peu de pàgina, un relat precís i sintètic, expressat amb una prosa ben construïda i clara, una actitud de neutralitat descriptiva, una interpretació contrastada i equidistant dels fets i de les obres humanes». Només amb això ja tindria el pare Massot un lloc d’honor en aquesta història de continuïtat.

Però, a més del que ha escrit i ha investigat personalment, el pare Massot ha creat i ha ofert eines, estructures d’aquelles que vertebren una cultura i donen oportunitats noves als creadors i als investigadors. Eines de tota mena. Una d’elles, la més clàssica, la feina que ha fet com a editor, sobretot des de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. I al seu costat també les revistes que ha dirigit, com Serra d’Or, Randa o Studia Monastica. I el seu paper en la secretaria, la direcció o l’assessorament d’entitats i institucions com l’Institut d’Estudis Catalans, l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (des d’on promogué que el seu VII Col·loqui Internacional se celebrés a Tarragona i Salou, l’any 1985), la Reial Acadèmia de Bones Lletres, l’Institut Ramon Llull, entre moltíssimes d’altres. Em deixo moltes coses, moltíssimes, també en aquest àmbit de la construcció d’eines. Però el que voldria subratllar és que, en paral·lel a la construcció de la seva pròpia obra erudita, el pare Massot ha participat d’una manera constant, activa i multiplicada en la creació i la gestió d’aquelles eines que permeten que una cultura sigui viva i plena.

En molts àmbits, en aquestes darreres dècades, tots els camins passaven pel pare Massot. Albert Manent digué d’ell que era «un dels grans nusos de comunicació de la cultura catalana». Entre persones, entre territoris, entre gèneres, entre sensibilitats. El pare Massot, de Montserrat estant, ha sigut un dels grans connectors de la cultura catalana contemporània. Imprescindible per a la seva continuïtat i per a la seva vitalitat. No és gens estrany que ho hagi fet des de Montserrat. No tan sols per la seva vocació religiosa i el seu compromís monacal. També perquè, com ell mateix ha subratllat en més d’una ocasió, Montserrat és una de les editorials avui en actiu més antigues del món, si no la que més. Si es disputa amb algú aquest honor, és amb Oxford o Cambridge. Des de finals del segle XV fins ara mateix, l’Abadia de Montserrat ha fet d’editorial, i amb el pare Massot les Publicacions de l’Abadia de Montserrat han esdevingut una gran editorial, moderna i activíssima. Aquest és el símbol més clar del que Ferrater Mora atribuïa a la personalitat catalana, especialment a la cultural: la vocació i l’esforç de continuïtat. Però aquesta continuïtat no es fa sola. Demana en cada generació unes persones, sovint no gaires, però essencials, que facin les obres i construeixin les eines. La nostra generació ha gaudit de la immensa sort de tenir una figura com el pare Massot, creador de nusos i connexions, de textos i d’eines, que –carregant-se damunt de les espatlles una tasca ingent– han reforçat la continuïtat d’una cultura catalana oberta a tots els vents, sense sectarismes, situant-la en un context universal i, per tant, han posat el fonament de la seva vitalitat en el present i de la seva ambició de futur.