El proper 7 d’abril farà tres-cents anys de la primera interpretació pública del conegut oratori la Passio secundum Johannem (Passió segons sant Joan) de Johann Sebastian Bach a l’església de sant Nicolau de Leipzig.
Repasso les efemèrides arrodonides, les bones, les que es compten per centenaris i, gairebé sempre acabo barrinant les mateixes preguntes.
Pel que fa a tot just el que ara dèiem: hi ha algú, fora dels cercles habituals d’apassionats per la música, que escolti Bach avui dia? Ja no parlo d’alguna de les seves quatre Passions (una per cada evangeli), sinó de qualsevol altra peça sublim de les moltes que té el compositor barroc?
Hi ha algú, tingui l’edat que tingui, sigui de l’estatus que sigui o passi amb els coneixements que passi, que no faci pas gaire hagi descobert Bach i la seva música sublim?
Per un mateix o per un tercer, puix sempre recordaré que amb poc més de 15 anys, en Francesc Príncep, que el tindrem sempre en la memòria, em va regalar un disc amb el Magnificat en re major de Bach (del qual l’any 23 també va fer 300 anys de la seva primera interpretació) i només arribar a casa i posar-lo al tocadiscos, tan sols les primeres notes em van fer entrar en un món lluent ple d’una música que s’escampava arreu i que semblava que no fos d’aquest món.
Em pregunto si circumstàncies d’aquesta mena encara passen avui dia o si al capdavall només soc una bestiola estranya...? Un hom per un mateix, o amb ajuda d’amistats entenimentades, pot arribar a sentir amor per les lletres, la música, el teatre o altres disciplines? O només som quatre trastornats que vivim anacrònicament en un món a part?
D’altra banda, majoritàriament, el món de la cultura (paraula que espanta les noves generacions), sobretot la més popular que apareix sovint a la televisió, està dominat per un grapadet d’esnobs vanitosos amb ínfules, que sota un paraigua de presumpta llibertat creativa sempre et volen fer passar bou per bèstia grossa.
Només cal veure com cantantets sense veu ni oïda, gent que sap el vent, però no el torrent, fan proclames i discursos exhibicionistes gràcies a les xarxes electròniques, però són buits de tot fonament mínimament interessant. I no pas per manca d’originalitat, sinó de qualitat.
Fa de maldir, però ja seria hora que persones amb dos dits de seny i bon gust, apareguessin més als mitjans de comunicació i ensenyessin, amb tota la màxima llicència possible, que hi ha músiques, escrits, danses i dramatúrgies que estan bé, i d’altres obres que, per no ser ofensius, dir que justegen o que, sense embuts, són francament dolentes.
A part de Bach, quants n’hi ha que recordaran que el proper 21 d’abril farà dos-cents anys justos del naixement de Josep Anselm Clavé, el fundador del moviment coral a Catalunya? I que com a compositor té peces que amb prou feines són escoltades ni a Spotify ni a YouTube?
A part de Les flors de maig, potser el seu tema de més renom, ningú no sap que fou el primer compositor de sarsueles/operetes en català, musicalment molt bones: L’aplec del remei i L’art de la bruixeria, aquesta segona encara per estrenar! O la curiosa cançó Los xiquets de Valls, els cantaires de la qual han de fer amb la veu el so de les gralles. Al primer cop que s’escolta pot semblar còmic, però és quelcom únic al món. I és una curiositat que només quatre gats sabem i escoltem.
Les obres d’en Clavé, van tenir molta acceptació i va dur ideals de construcció d’una societat més justa, filantròpica i fraternal tot aconseguint organitzar una societat coral amb treballadors amb pocs recursos, però bon gust, que no havien tingut mai la possibilitat d’aprendre música ni poesia.
Però, en un món dominat per un marxisme estúpid, anacrònic i desenfocat, tot el que portem dient, ja no interessa. Posats a recordar efemèrides d’aquest mes: el dia 19 farà també 200 anys de la mort de Lord Byron. Quants n’han llegit la seva extraordinària poesia?
Això sí, per Sant Jordi, tothom farà el mec davant les parades de llibres i farem veure un cop més que som un país culturalment avançat.