Bandarra

L’any 1930, després del crac del 1929, Keynes ja parlava de polítiques fiscals. La política fiscal és com el govern juga amb els ingressos que recapta via impostos i la despesa pública que realitza. Normalment poden trobar-se tres possibilitats:
1. La política fiscal equilibrada, que vol dir que la despesa és igual als ingressos, que és com si portessis en sortir de casa vint euros a la butxaca i en tornar te’ls haguessis gastat tots en menjar i beure, que està satisfeta la panxa, però en un parell d’ hores tornaràs a tenir gana.
2. La política fiscal expansiva, que vol dir que la despesa és més gran que els ingressos. El govern s’endeuta per damunt del que pot, ja que creu que és una inversió a llarg termini. Jo ho veig com els esforços que fan moltes famílies deixant de realitzar moltes coses per poder, per exemple, pagar els estudis d’un fill. Si el fill és un bandarra s’haurà endeutat i mai recuperaran l’esforç realitzat; en canvi, si és estudiós aprofitarà l’oportunitat i repercutirà en una millora de tota la família.
3. I la política fiscal de contracció, que vol dir que la despesa és més petita que els ingressos i s’associa generalment amb la paraula superàvit. Ho entenc com que en èpoques de vaques grasses estalviem per poder donar l’entrada futura per poder comprar un cotxe, un pis, fer un viatge...
Queda clar que actualment s’està aplicant la política fiscal de contracció, gastar menys que els ingressos que s’obtenen, ja que es necessiten excedents de diners per pagar la política fiscal expansiva dels anys anteriors, ja que es veu que el bandarra va decidir no aprofitar els estudis.