El Suprem ja condemnà una entitat per tenir una plantació

Inicialment, l’Audiència Provincial de Tarragona havia absolt els quatre processats. La sentència condemnatòria del Suprem podria servir de base perquè la Fiscalia tiri endavant una denuncia contra els promotors de la plantació de Rasquera, si finalment s’arriba a materialitzar-se.
La sentència del Suprem, a la que ha tingut accés el Diari, recull que el 2 de març de 1990 es va crear una associació, que va quedar inscrita en el registre de la Generalitat el juny de 1991. En els seus estatuts s’explicaven que la finalitat de l’entitat era, entre altres, l’estudi biològic del Cànnabis Sativa i la creació d’un fòrum de debat públic en relació a totes les qüestions que es deriven del consum de l’esmentada substància i les conseqüències de la criminalització de conductes relacionades amb el consum i conreu. S’excloïa expressament, però, com a finalitat el foment o difusió del consum de l’esmentada droga.
El 5 de març de 1993, durant una assemblea general –a la que hi van assistir 150 socis– es va debatre l’oportunitat de promoure l’arrendament d’una finca amb la finalitat de conrear la planta de cànem índic, destinada a l’autoconsum dels membres de l’associació. La proposta fou finalment aprovada. Es va acordar que cada soci portaria individualment a terme la plantació i conreu de dos exemplars de cànem i, una vegada recollida la planta, es repartiria igualitàriament i amb intervenció de notari entre els socis participants.
Una finca de Riudecols
Amb aquesta finalitat es va llogar una finca al terme de Riudecols. A la signatura del contracte van participar el secretari de l’entitat, el tresorer i un biòleg i soci de l’associació –posteriorment condemnats–, qui va assessorar sobre les condiciones tècniques del terreny. Es va pactar una renda de 35.000 pessetes anuals, més despeses d’aigua, per la qual cosa es va calcular unes 45.000 pessetes en total. A l’entrada de la finca es van situar cartells visibles que indicaven que es tractava d’una propietat privada, especificant les inicials de l’associació, el seu número de registre i la referència a un projecte d’estudi bioantropològic.
Finalment, l’abril de 1993 es va realitzar la plantació, a la qual hi van prendre part 95 socis, cadascun dels quals va plantar dos exemplars de cànnabis.
El maig de 1993, el president de l’associació –posteriorment també condemnat–va enviar al llavors fiscal antidroga de Catalunya, José María Mena, una memòria explicativa de les activitats de l’entitat. El fiscal va obrir unes diligencies, que finalment va arxivar. Mena considerava que els fets no constituïen delicte perquè el cànnabis era per l’autoconsum individual.
El juliol de 1993, els Mossos van iniciar una investigació i, fins i tot, amb permís judicial, van prendre mostres. El 30 d’agost, la Guàrdia Civil de Riudecols, que desconeixia la investigació judicial que es portava a terme, va entrar a la finca i va arrancar totes les plantes. El cas va arribar a judici i l’Audiència Provincial va absoldre els quatre processats.
Recurs de casació
El fiscal va presentar un recurs de cassació i el Suprem va condemnar finalment els processats a quatre mesos i un dia d’arrest major i multa de 500.000 pessetes per a cadascú. Els magistrats recordaven que el delicte de tràfic de drogues recollit en el Codi Penal és de «perill abstracte». Són aquells que incriminen conductes perilloses segons l’experiència general i que resulten punibles sense necessitat de posar concretament en perill el bé jurídic protegit. I afegien que el conreu de cànnabis «es un acte característicament perillós per a la salut pública»».